M’agradaria saber quants de vosaltres, dels que esteu governant des dels despatxos de la Conselleria i d’altres administracions, dueu realment els vostres fills i filles a l’escola pública.
Però no a qualsevol escola pública idealitzada en informes i rodes de premsa.
Parle de la real.
De la que nosaltres vivim cada dia.
Quants de vosaltres teniu fills i filles en centres que porten cursos sencers en barracons o prefabricades?
Quants estan estudiant en escoles de 1955 sense cap reforma estructural real?
Quants fan classe en un menjador reconvertit en aula, encara sabent que és una situació denunciada una vegada rere l’altra per la inspectora de sanitat?
Quants passen tota la jornada evitant anar al bany perquè els lavabos estan en unes condicions que fan vergonya?
Quants dels vostres fills i filles tenen un diagnòstic i necessiten ajuda especialitzada?
Quants necessiten PT, AL, orientadora o suport emocional… i reben menys de la meitat de l’atenció que necessiten perquè simplement “no hi ha recursos”?
Quants de vosaltres heu sentit la impotència de saber que el vostre fill o filla necessitaria sis sessions setmanals d’atenció especialitzada i, en el millor dels casos, en rep dos o tres… compartides amb altres alumnes?
Quants heu viscut l’angoixa de veure que un mestre es posa de baixa i passen sis setmanes sense substitut?
Quants heu vist perdre recolzaments essencials perquè algú, des d’un despatx, ha decidit que no mereix la pena cobrir una baixa de paternitat?
Quants dels vostres fills i filles estan esperant mesos perquè l’orientadora puga arribar a valorar-los mentre ha d’atendre 500 alumnes?
Quants esteu vivint la frustració de detectar dificultats i saber que, fins que arribe ajuda, poden passar mig curs o més?
Quants dels vostres fills i filles estudien en instituts que el curs que ve perdran més de 65 hores de professorat?
De veritat penseu que això és millorar l’educació?
De veritat penseu que això és apostar per una millor atenció?
Perquè nosaltres sí que ho vivim.
Ho vivim quan veiem alumnes quedar-se enrere malgrat deixar-nos la pell.
Ho vivim quan arribem a casa amb la sensació d’haver fallat, no per falta de ganes, sinó per falta de recursos.
Ho vivim quan companys i companyes ploren d’impotència perquè saben que aquell xiquet necessitava més ajuda i no han pogut donar-li-la.
I després arriben les cartes institucionals intentant convéncer les famílies que tot va bé.
Però les famílies no són cegues.
Les famílies veuen els banys als que no s’atreveixen a entrar..
Veuen les prefabricades.
Veuen les ràtios.
Veuen les substitucions que no arriben.
Veuen els seus fills i filles sense l’atenció que mereixen.
Veuen mestres exhausts intentant sostindre el que no es pot sostindre més.
I si moltes famílies estan al costat del professorat no és perquè ningú les manipule.
És perquè coneixen la realitat.
La viuen cada dia amb nosaltres.
I cap carta podrà tapar allò que es veu només entrant per la porta d’una escola pública.
