Potser algun dia, quan sigueu majors, vos costarà entendre del tot què va passar estos dies.
Potser la memòria farà el que fa sempre: esborrar el cansament, difuminar les hores, suavitzar la ràbia i deixar només alguns records solts. Una pancarta mig trencada. Una samarreta verda. Una plaça plena. Una cançó. Un crit. Una abraçada sota la pluja.
Però jo necessite contar-vos-ho.
Necessite que algun dia pugueu tornar ací i entendre que no va ser una vaga qualsevol. Que no van ser només manifestacions. Que no era només política.
Era amor.
Amor immens.
Del que crema per dins i et fa moure encara que tingues por.
Perquè hi ha moments en la vida en què una persona ha de decidir si mira cap a un altre costat… o si es posa dreta.
I nosaltres ens vam posar drets.
Vosaltres també.
Encara vos veig caminant entre la gent amb els ulls oberts de bat a bat. Agafant fort les pancartes quasi més grans que vosaltres. Cantant sense vergonya. Preguntant per què tanta gent cridava al mateix temps. Mirant les cares emocionades de mestres, famílies, iaios, xiquets i xiquetes que omplien els carrers de dignitat.
I jo, mentrestant, intentant que no se’m notaren les llàgrimes.
Perquè hi havia alguna cosa enorme passant davant dels nostres ulls.
Alguna cosa que no s’ensenya als llibres.
Un poble despertant.
La gent diu sovint que la societat està adormida. Que cadascú va a la seua. Que ja ningú lluita per res. Que tot està perdut.
Però estos dies hem vist exactament el contrari.
Hem vist mestres deixant-se el sou per defensar escoles que cauen a trossos.
Famílies arribant després de treballar tot el dia només per estar una hora fent pancartes amb pintura i cartó.
Hem vist gent major emocionada mirant passar la marea verda pels carrers de València.
Hem vist alumnat preguntant què podia fer per ajudar.
Hem vist claustres sencers agafant-se de la mà.
Hem vist persones que mai havien anat a una manifestació caminant quilòmetres perquè hi havia alguna cosa dins seu que ja no podia callar més.
I sí.
També hem vist el cansament.
Els dubtes.
La por.
Les mentides.
La sensació de lluitar contra gegants enormes que pareixen no escoltar mai.
Però aleshores passava alguna cosa.
Algú començava un càntic.
Algú alçava una pancarta.
Algú t’abraçava.
I recordàvem per què estàvem allí.
Per vosaltres.
Sempre per vosaltres.
Perquè l’educació pública no són edificis.
No són lleis.
No són rodes de premsa.
L’educació pública sou vosaltres entrant cada matí a escola amb la motxilla plena de vida.
Sou els ulls brillants quan descobriu alguna cosa nova.
Sou la companya que necessita ajuda.
Sou el xiquet que arriba cansat però sap que a escola trobarà refugi.
Sou les mestres que curen ferides invisibles cada dia.
Sou les famílies que confien el més important que tenen.
I hi havia un moment, cada dia, en què jo mirava al meu voltant i pensava:
“Que mai vos facen creure que lluitar no servix de res.”
Perquè servix.
Clar que servix.
Potser no sempre canvia el món de colp.
Però canvia les persones.
I les persones acaben canviant el món.
Vosaltres recordareu la pluja caient mentre la gent continuava cantant.
Recordareu places plenes fins on arribava la vista.
Recordareu el soroll dels tambors entrant pels carrers estrets.
Recordareu les abraçades llargues.
La pell de gallina.
Les veus trencades.
La dignitat.
I espere, de veritat, que també recordeu una altra cosa.
Que el vostre pare no va voler ensenyar-vos a obeir sempre.
Va voler ensenyar-vos a cuidar allò que estimeu.
A defensar-ho.
A no callar davant les injustícies.
A entendre que hi ha causes que mereixen cansament, hores, por i llàgrimes.
Perquè hi ha derrotes molt més tristes que perdre.
La pitjor derrota és deixar de sentir.
I estos dies, filles meues, hem sentit més que mai.
Hem sentit ràbia.
Però sobretot hem sentit esperança.
L’esperança poderosa de descobrir que, quan la gent senzilla s’unix, els carrers tremolen.
I jo no sé què passarà els pròxims dies.
No sé quant durarà esta lluita.
No sé si els qui governen entendran algun dia el que està passant ací baix, als carrers, a les escoles, a les cases.
Però sí que sé una cosa.
Quan sigueu majors i mireu arrere, podreu dir amb orgull que vau estar allí.
Que vau caminar entre milers de persones defensant una escola pública digna, inclusiva, de qualitat i en valencià.
Que vau aprendre que la dignitat no es negocia.
I que hi ha moments que canvien per sempre la manera d’entendre el món.
Este és un d’ells.
#vagaindefinida #jofaigvaga
