Anar a la vaga no és una decisió fàcil. Ningú vol deixar l’aula, ni interrompre el ritme dels xiquets i xiquetes, ni renunciar a part del seu salari. Però hi ha moments en què continuar com si res fóra és, en realitat, el problema.
Portem massa temps sostenint el sistema a base de voluntat, de vocació i d’un esforç que va molt més enllà del que és raonable. Cada dia entrem a classe amb la intenció de donar el millor, d’atendre a tot l’alumnat com mereix, d’acompanyar, de cuidar, d’ensenyar. Però cada dia també ens trobem amb més dificultats: ratios elevades, falta de recursos humans, burocràcia que ens ofega i infraestructures que no estan a l’altura del que necessiten els nostres centres.
I malgrat tot, continuem. Remant a contracorrent. Apagant focs. Fent equilibris impossibles perquè cap alumne es quede enrere.
Però la realitat és clara: així no es pot garantir una educació de qualitat. No es pot oferir la millor atenció a tot l’alumnat si això depén exclusivament del sacrifici constant dels docents. No és just per als professionals, però sobretot no és just per als xiquets i xiquetes.
L’escola que volem no pot construir-se sobre el desgast emocional de les persones que la fan possible. No pot dependre de companys i companyes que acaben cremats, desbordats o abandonant la professió perquè no poden més. No podem normalitzar que educar siga resistir.
Anem a la vaga perquè volem una escola millor. Perquè creiem en una educació pública de qualitat, amb els recursos necessaris, amb equips docents complets, amb condicions que permeten atendre de veritat la diversitat de l’alumnat. Perquè volem fer bé la nostra faena sense deixar-nos la salut en el camí.
Sí, hi haurà qui pense en els diners que es perden estos dies. Però els diners es recuperen. El que no es recupera és el temps, ni l’energia, ni la il·lusió quan es va apagant a poc a poc.
Aquesta vaga no és un capritx. És una necessitat. És un pas endavant per deixar de normalitzar allò que no és acceptable. És una crida a la unitat, a la responsabilitat col·lectiva i a la defensa d’allò que realment importa.
Per nosaltres, sí. Però sobretot per ells i elles. Perquè l’educació que mereixen no pot continuar depenent del sacrifici silenciós de qui està cada dia a l’aula.
