He llegit la seua carta moltes vegades. Com a mestre. Com a director. Però sobretot com a pare. I cada vegada que la torne a llegir sent la mateixa sensació: la d’algú que parla d’una escola que no s’assembla a la que nosaltres vivim cada dia.
Perquè darrere de les seues paraules hi ha xifres, titulars i frases boniques. Però darrere de les nostres hi ha persones. Hi ha cansament. Hi ha impotència. Hi ha claustres sencers arribant al límit mentre intenten continuar sostenint una educació pública que fa massa temps que sobreviu gràcies al sacrifici dels qui treballen dins d’ella.
Vosté diu que tot açò es fa “pel bé de l’alumnat”. I precisament per això estem lluitant nosaltres.
Perquè estimem esta professió.
Perquè estimem l’escola pública.
Perquè sabem el que significa mirar als ulls un xiquet o una xiqueta i sentir que no pots donar-li tot el que necessita perquè simplement no arribes a tot.
No arribem.
No arribem amb ràtios impossibles.
No arribem sense prou especialistes.
No arribem atenent diversitats cada vegada més complexes sense els recursos humans necessaris.
No arribem apagant focs tots els dies mentre la burocràcia ens devora hores de vida.
No arribem sostenint emocionalment situacions que cada vegada són més dures.
I mentre nosaltres intentem resistir, la Generalitat continua decidint on posa els diners públics. Continua apostant per concerts educatius mentre hi ha escoles públiques amb infraestructures indignes. Continua finançant centres que segreguen per sexe mentre parla d’equitat i inclusió. Continua exigint-nos cada vegada més, però sense donar-nos les ferramentes necessàries per poder fer bé la nostra feina.
I després ens demanen que no parem.
Però, sincerament… què més hem de fer perquè ens escolten?
Perquè fa anys que adaptem.
Fa anys que compensem.
Fa anys que posem de la nostra butxaca, del nostre temps i de la nostra salut mental per sostindre allò que hauria d’estar garantit.
La realitat és que l’educació pública valenciana no s’està mantenint gràcies a una gran gestió política. S’està mantenint gràcies a mestres i professors que arriben a casa desfets i l’endemà tornen perquè estimen el que fan.
Però l’amor per l’educació no pot continuar sent utilitzat com una excusa perquè tot continue igual.
No podem normalitzar companys i companyes amb ansietat.
No podem normalitzar professionals cremats amb trenta, quaranta o cinquanta anys.
No podem normalitzar que educar siga resistir.
No podem continuar deixant-nos la pell mentre des de dalt ens demanen paciència, comprensió i silenci.
I sí, ens sap mal afectar excursions, activitats o el dia a dia de l’alumnat. Clar que ens sap mal. Ens trenca per dins. Perquè darrere de cada eixida hi ha il·lusió, darrere de cada activitat hi ha aprenentatges, records i moments que sabem que són importants per als nostres xiquets i xiquetes. Ningú que estime esta professió disfruta fent vaga. Ningú que estime l’escola pública vol alterar la normalitat dels infants.
Però també sabem una altra cosa: el que realment està perjudicant l’alumnat no és una vaga. El que els perjudica és haver normalitzat unes condicions que no haurien d’haver existit mai.
Ens dol veure xiquets i xiquetes estudiant en centres amb infraestructures indignes. Banys que fan vergonya. Espais deteriorats. Barracons eterns convertits en “provisionals” durant anys. Aules saturades on és impossible arribar a tot. Ens dol mirar al nostre alumnat i saber que mereixen molt més del que tenen.
Ens dol deixar-nos la pell cada dia i sentir, tot i així, que hi ha alumnes que es queden enrere. No perquè no ens importe. No perquè no lluitem. Precisament perquè lluitem fins a l’extenuació intentant arribar on el sistema no arriba.
Ens dol veure companys i companyes plorant per impotència. Perquè saben que aquell alumne necessitaria més atenció individualitzada, més suport emocional, més ajuda especialitzada… i simplement no existeixen els recursos humans suficients. Perquè sabem que hi ha xiquets i xiquetes que podrien avançar molt més si tingueren les condicions que mereixen. Però qui pren les decisions des de dalt ha decidit que no és prioritari. Que no és necessari. Que amb el nostre sobreesforç ja n’hi ha prou.
I no. No n’hi ha prou.
No és normal que l’escola pública es mantinga gràcies a l’heroïcitat dels professionals. No és normal haver convertit el sacrifici constant en una exigència silenciosa. No és normal que hàgem arribat al punt d’acabar emocionalment destrossats simplement per intentar donar als nostres alumnes allò mínim que mereixen.
Això és el que ens fa mal de veritat.
No perdre uns dies de classe.
Sinó perdre, a poc a poc, l’escola pública que els nostres xiquets i xiquetes necessiten.
Esta vaga no és contra les famílies.
No és contra l’alumnat.
És per ells i elles.
Perquè mereixen docents amb temps per escoltar.
Mereixen aules amb menys saturació.
Mereixen orientadors, PT, AL i professionals suficients.
Mereixen infraestructures dignes.
Mereixen una escola pública forta i cuidada.
I nosaltres també mereixem poder educar sense trencar-nos per dins.
Potser des d’un despatx tot això són només dades.
Però des de les aules és la nostra vida.
I ja no podem més.
