Hui no hem vist una manifestació qualsevol. Hui hem vist alguna cosa molt més profunda. Més humana. Més poderosa. Hui València s’ha omplit de dignitat.
Carrers sencers tenyits de verd. Mestres. Professorat. Famílies. Alumnat. Jubilades. Joves. Equips directius. Persones que potser mai abans havien eixit a manifestar-se i que hui han sentit que ja no podien quedar-se a casa. Perquè hi ha moments en què el silenci pesa massa. I hui el poble educatiu valencià ha decidit alçar la veu.
La imatge era impressionant. Una autèntica marea verda avançant pels carrers del centre de València. Pancartes fetes a mà. Dolçaines. Tabals. Aplaudiments des dels balcons. Abraçades entre companyes. Mirades emocionades. Consignes nascudes de la ràbia, sí, però sobretot de l’estima immensa que sentim per l’escola pública.
I enmig de tota eixa gent, una sensació compartida: no estem soles.
Durant massa temps hem hagut de suportar discursos buits mentre les aules es deterioraven. Hem vist com es normalitzaven temperatures inhumanes, barracons eterns, substitucions que no arriben, falta de recursos, falta de personal, burocràcia asfixiant i decisions preses des de despatxos allunyats de la realitat. Massa temps intentant sostindre-ho tot amb vocació, amb hores regalades i amb un compromís que no apareix en cap nòmina.
Però hui ha passat alguna cosa important.
Hui la comunitat educativa valenciana ha dit prou.
I ho ha fet d’una manera incontestable.
Més del 80% de seguiment en molts claustres. Centres pràcticament paralitzats. Mestres que han perdut la por. Famílies que han entés que esta lluita també és seua. Perquè ja no es tracta només de condicions laborals. Es tracta del futur dels nostres xiquets i xiquetes. Es tracta de quin model d’escola volem construir. Es tracta de decidir si acceptem una educació pública cada vegada més precària o si lluitem per una escola digna, inclusiva, humana i en valencià.
I sí, estem cansades. Molt cansades.
Però també estem més unides que mai.
Hui, caminant pels carrers de València, es respirava emoció. D’eixa que costa explicar. La de saber que formes part d’alguna cosa gran. La de mirar al teu costat i veure centenars de persones que senten exactament el mateix que tu. La de comprendre que la lluita col·lectiva continua sent una de les coses més belles que existixen.
Perquè quan una mestra ix al carrer després d’una jornada infinita, no ho fa per comoditat. Quan un equip directiu se suma a una vaga indefinida, no ho fa perquè sí. Quan una família porta els seus fills i filles a una manifestació sota el sol de maig, no és per moda. Ho fan perquè han entés que hi ha massa coses en joc.
Hui hem vist professorat emocionat fins a les llàgrimes.
Hem vist companyes abraçant-se enmig de la manifestació.
Hem vist gent gran donant-nos les gràcies.
Hem vist alumnes caminant orgullosos al costat de les seues mestres.
Hem vist cartells improvisats però plens de veritat.
Hem vist esperança.
I això és precisament el que més por fa als qui pensaven que ens resignaríem.
Perquè una marea verda no és només gent caminant. És una comunitat desperta. És la prova que encara hi ha persones disposades a defensar allò que estimen. És el crit col·lectiu de milers de professionals que s’han cansat de sobreviure mentre els demanen que somriguen i aguanten.
Hui no només s’ha omplit València.
Hui s’ha omplit el cor de molta gent.
I ara ja sabem una cosa: açò no ha fet més que començar.
La lluita continua. Però després del que hem viscut hui, ningú podrà dir que estàvem soles, que érem quatre, que exageràvem o que no passava res.
Perquè hui el poble educatiu valencià ha parlat alt i clar.
I quan una marea així comença a caminar junta, ja no hi ha qui la pare.
