Hi ha moments en què el dubte pesa. És normal. Ningú pren a la lleugera una vaga indefinida. Sabem el que implica: un impacte econòmic real, activitats que es poden veure afectades, la sensació d’estar fallant a l’alumnat, i fins i tot la por a possibles conseqüències professionals. Tot això és legítim. Tot això és humà.
Però també és necessari dir-ho clar: continuar com fins ara també té un cost. I és un cost molt més profund i sostingut en el temps.
Portem anys assumint més del que ens correspon. Adaptant-nos a tot. Compensant amb hores, amb energia, amb implicació personal allò que el sistema no està garantint. Hem convertit l’excepció en norma. I això ens ha portat a un punt en què la qualitat educativa depén massa sovint del sacrifici individual de cada docent.
Quan algú diu que una vaga “no servirà de res”, en realitat està expressant cansament i desconfiança. Però la història de l’educació —i de qualsevol dret laboral— diu el contrari: res del que hui considerem bàsic s’ha aconseguit sense plantar-se. Sense incomodar. Sense fer visible el problema.
També hi ha qui mira el compte corrent i pensa que no pot permetre’s parar. És comprensible. Però cal fer-se una altra pregunta: ens podem permetre continuar així molt més temps? Què passa si el desgast ens acaba passant factura? Què passa si cada vegada hi ha més companys i companyes que no poden més i abandonen? El cost econòmic d’uns dies és immediat; el cost de la deterioració del sistema i de la nostra salut és molt més gran, encara que no sempre es veja d’entrada.
Hi ha una altra preocupació que pesa molt: l’alumnat. Les excursions, les activitats, el dia a dia de l’aula. Ens sap mal, perquè ens importa. Però precisament per això fem aquesta vaga. Perquè volem una educació en la qual aquestes activitats no siguen un extra que es manté gràcies a l’esforç heroic del professorat, sinó part d’un sistema ben dotat, estable i de qualitat. Uns dies sense activitats poden pesar; però anys d’una educació tensionada, amb recursos insuficients i amb professionals esgotats, pesa molt més en el futur dels xiquets i xiquetes.
I sí, també hi ha por. Por a represàlies, a quedar marcat, a perdre oportunitats en comissions, concursos o altres processos. Però els drets laborals existeixen per a protegir precisament això: la capacitat de defensar condicions dignes sense haver de pagar un preu personal injust. Quan la resposta és col·lectiva, quan la participació és alta, aquesta por es dilueix. La força està en la unitat.
Aquesta vaga no va contra ningú. No va contra l’alumnat ni contra les famílies. Va a favor d’una escola millor. Va a favor de poder atendre com toca a cada xiquet i xiqueta. Va a favor de tindre equips complets, menys pressió, més recursos, més temps per educar i menys per sobreviure al dia a dia.
No podem continuar acceptant que educar siga resistir. No podem continuar assumint que deixar-nos la pell siga la condició per a fer bé la nostra faena. No podem continuar sostenint un sistema que necessita canvis profunds i urgents.
La pregunta no és si la vaga és incòmoda. Ho és.
La pregunta és si continuar com fins ara és sostenible. I la resposta, cada vegada més evident, és que no.
Per això cal fer el pas.
Per això cal sumar.
Per això cal confiar que, quan ens movem junts i juntes, sí que pot servir.
No és fàcil. Però és necessari.
