Hi ha moments en la història que no fan soroll quan comencen. No entren per la porta gran. No apareixen amb música èpica ni amb titulars espectaculars. Arriben a poc a poc. Amb por. Amb dubtes. Amb converses baixetes als corredors. Amb gent preguntant-se si servirà d’alguna cosa. Amb mestres que no dormen bé. Amb famílies que observen. Amb persones cansades que, malgrat tot, decideixen fer un pas avant.
I després hi ha un moment clau.
El tercer dia.
El dia en què l’emoció inicial ja no sosté tant. El dia en què apareix el cansament. El dia en què el sistema espera que ens desunflem. Que tornem al lloc de sempre. Que pensem que no val la pena. Que assumim que “les coses són així”.
Però precisament és ara quan més importa resistir.
Perquè tot allò que hui tenim no va aparéixer perquè sí. Cada dret, cada millora, cada escola pública que ha sobreviscut, cada beca, cada línia en valencià, cada especialista, cada aula digna, cada recurs, cada pas cap a una educació més humana… existeix perquè abans hi hagué persones que també es van cansar, que també van tindre por, i que tot i això van continuar.
Persones que van aguantar quan semblava impossible.
Mestres que van defensar l’escola en moments molt més difícils que els nostres. Docents que van ensenyar en valencià quan encara era quasi un acte de resistència. Famílies que van lluitar perquè els seus fills i filles tingueren oportunitats que elles no havien tingut. Claustres sencers que van plantar cara a retallades, abandonament i menyspreu. Persones anònimes que mai eixiran en els llibres d’història però gràcies a les quals hui tenim molt més del que alguns volen fer-nos creure.
Som fills i filles de totes eixes lluites.
I també som responsables del que deixarem darrere nostre.
Perquè algun dia, quan tot açò passe, els nostres alumnes preguntaran què va fer la seua escola quan les coses es posaren difícils. Preguntaran què vam fer quan faltaven recursos. Quan hi havia barracons. Quan no es cobrien baixes. Quan faltava personal. Quan hi havia infants esperant ajudes que no arribaven. Quan les temperatures dins de les aules eren insuportables. Quan l’educació pública necessitava ser defensada.
I eixe dia haurem de poder mirar-los als ulls.
Haurem de poder dir-los que no vam callar.
Que no vam baixar el cap.
Que no ens vam rendir al tercer dia.
La vaga no és còmoda. Mai ho és. Té costos personals, emocionals i econòmics. Ens obliga a eixir de la rutina i sostindre incerteses. Ens obliga a suportar crítiques. A aguantar titulars injustos. A escoltar com intenten reduir la nostra lluita a percentatges freds o discursos interessats.
Però darrere d’esta vaga no hi ha privilegis.
Hi ha dignitat.
Hi ha mestres que arriben a casa esgotats perquè intenten atendre com poden una diversitat enorme sense els recursos necessaris. Hi ha equips directius desbordats fent equilibris impossibles. Hi ha especialistes que no arriben. Hi ha alumnes que necessiten molt més suport del que reben. Hi ha escoles que sobreviuen gràcies a l’esforç heroic de les persones que hi treballen.
I hi ha també una veritat que costa molt dir en veu alta: massa vegades l’educació pública continua funcionant gràcies al sacrifici personal de qui la sosté cada dia.
Per això esta vaga és important.
Perquè arriba un moment en què estimar l’escola pública també significa plantar-se.
També significa dir “prou”.
Prou de normalitzar el que és injust. Prou de fer veure que tot va bé. Prou de demanar heroïcitats constants als centres educatius mentre es neguen recursos essencials. Prou de vendre discursos buits mentre hi ha escoles sostenint-se amb pedaços.
I malgrat tot… quin orgull immens sentir estos dies.
Quin orgull veure claustres units.
Quin orgull veure famílies que pregunten, que escolten, que entenen.
Quin orgull veure companys i companyes que, tot i la por, han decidit fer el pas.
Quin orgull veure escoles omplint carrers, fent pancartes, organitzant-se, parlant, trobant-se.
Perquè una vaga també és això: recordar-nos que no estem soles ni sols.
Que darrere de cada aula hi ha persones.
Que darrere de cada escola hi ha comunitats senceres.
I que quan una comunitat desperta, passen coses extraordinàries.
Potser no ho veurem immediatament. Potser costarà. Potser vindran dies més difícils. Però cap lluita col·lectiva ha avançat mai perquè la gent abandonara massa prompte.
Els canvis importants necessiten persistència.
Necessiten gent capaç d’aguantar quan passa l’eufòria inicial.
Necessiten convicció.
I hui, en este tercer dia, cal recordar una cosa molt important: resistir també educa.
Els nostres alumnes aprenen del que expliquem, sí. Però sobretot aprenen del que fem. De com tractem les persones. De què defensem. De què considerem intolerable. De si ens resignem o si lluitem per millorar les coses.
I potser sense adonar-nos-en, estos dies també estem donant una lliçó enorme.
La lliçó que els drets no cauen del cel.
Que les coses valuoses s’han de defensar.
Que la dignitat importa.
Que una escola pública inclusiva, digna, de qualitat i en valencià no és un regal: és una construcció col·lectiva que necessita persones disposades a cuidar-la.
Per això hui no és dia de rendir-se.
Hui és dia d’aguantar.
D’agafar aire.
De mirar al costat i recordar que som moltes i molts.
De pensar en tota la gent que abans va obrir camí perquè nosaltres poguérem arribar fins ací.
I de recordar també que algun dia altres caminaran gràcies al que nosaltres siguem capaços de fer ara.
El tercer dia no és el final de res.
El tercer dia és la prova.
La prova de si realment creiem en allò que defensem.
I nosaltres sí que ho creiem.
Per les que van lluitar abans.
Per nosaltres.
I sobretot, pel nostre alumnat.
Perquè hi ha coses que només canvien quan la gent valenta decideix no rendir-se.
