Hi ha dies que es queden gravats dins d’una persona per sempre. Dies que, amb els anys, continuen tornant a la memòria amb una nitidesa estranya, quasi dolorosa. Dies en què alguna cosa canvia definitivament per dins. I tinc la sensació que este maig de 2026 serà recordat així per molta gent que estima l’escola pública.
Hui hem tornat a concentrar-nos davant de la Conselleria. Un altre dia més. Una altra jornada de cansament, de calor, de veus gastades i de mirades que ja acumulen massa hores de lluita. Però també un altre dia de dignitat. Perquè si alguna cosa està demostrant esta vaga indefinida és que encara queda gent disposada a jugar-se molt per defensar allò que considera just.
I precisament per això fa tant de mal la proposta presentada hui.
No tant pel contingut concret, que també. Fa mal sobretot la sensació profunda que, una vegada més, no han entés res. O pitjor encara: que sí que ho han entés perfectament i simplement esperen que el cansament ens acabe doblegant abans que arriben les solucions reals.
Perquè mentre nosaltres parlàvem d’infants, de dignitat i de futur, ells han tornat a contestar amb calendaris, estudis, seguiments i promeses difuses. Paper. Sempre paper. I arriba un moment en què costa molt no sentir ràbia.
Ràbia de pensar en totes les escoles que continuen esperant infraestructures dignes mentre se’ns demana paciència des de despatxos amb aire condicionat. Ràbia de recordar totes les baixes sense cobrir, tots els recursos que mai arriben, totes les hores regalades, tota la burocràcia absurda que ens ofega i tota la normalitat amb què hem acabat assumint situacions que mai haurien d’haver sigut normals.
Potser eixe és el problema més greu de tots: ens havien acostumat massa a resistir.
Ens havien acostumat tant a sobreviure que quasi havíem oblidat què significava treballar amb dignitat. Ens havien convertit en experts a tapar forats, reinventar espais, compensar carències i sostindre un sistema que massa vegades sembla funcionar únicament gràcies al sacrifici silenciós de la gent que hi treballa dins.
I clar que estem cansats. Molt cansats.
Seria absurd negar-ho. Estos dies estan sent duríssims per a molta gent. Hi ha companys i companyes que estan fent números a casa perquè el colp econòmic és enorme. Hi ha persones emocionalment esgotades. Hi ha claustres sencers sostinguts per una barreja estranya de ràbia, estima i convicció. Hi ha famílies que pateixen amb nosaltres. Hi ha gent que dubta. I és normal.
Perquè una vaga indefinida no és èpica quan arribes a casa.
Una vaga indefinida és cansament. És incertesa. És por. És mirar el compte bancari amb angoixa. És intentar explicar als teus fills per què el papà o la mamà està tan absent estos dies. És dormir malament. És notar el desgast acumulant-se dins del cos.
Però també és una altra cosa.
És dignitat.
I crec sincerament que això és el que està intentant defensar ara mateix la comunitat educativa valenciana: la seua dignitat i la dels seus infants.
Perquè esta lluita ja no va només de nosaltres. Va de la idea d’escola que volem deixar als qui vindran darrere. Va de decidir si acceptem definitivament que l’educació pública continue sobrevivint a base de pedaços o si, per fi, diem prou.
Hi ha una frase que no em deixa de tornar al cap estos dies: “No podem acostumar-nos a l’inacceptable.”
I crec que durant massa temps ho hem fet.
Ens hem acostumat als barracons. A les temperatures impossibles dins les aules. A la falta de personal especialitzat. A les ràtios elevades. A les substitucions eternes. A les escoles que sostenen la inclusió únicament gràcies a l’esforç heroic dels seus professionals. Ens hem acostumat tant que quasi pareixia que resistir era la nostra obligació moral.
Però resistir eternament també trenca les persones.
I hui, davant de la Conselleria, això es podia veure perfectament als ulls de molta gent. Ulls cansats, sí. Però també ulls plens d’una convicció enorme. La convicció de saber que esta lluita és necessària. Que si hem arribat fins ací és perquè ja no quedava una altra opció.
Per això ara no podem caure.
Ara no.
Precisament ara, quan el desgast comença a pesar de veritat. Precisament ara, quan apareixen els dubtes. Precisament ara, quan alguns intentaran fer-nos sentir exagerats o irresponsables. És ara quan més necessitem continuar units.
Perquè les grans transformacions mai han arribat quan tot era fàcil. Arriben quan hi ha gent capaç de resistir un poc més. Quan hi ha persones que, malgrat el cansament, decidixen continuar caminant perquè saben que hi ha massa coses importants en joc.
I jo necessite poder mirar algun dia a les meues filles als ulls i dir-los amb honestedat que ho vaig intentar. Que quan l’escola pública necessitava ajuda, el seu pare no va mirar cap a un altre costat. Que aquell maig del 2026 vaig fer tot el que vaig poder, fins al final. Que vaig eixir al carrer, que vaig perdre diners, que vaig passar por i cansament, però que no vaig deixar de lluitar perquè elles mereixien una escola millor.
Necessite poder dir-los això sense vergonya.
I crec que molts dels qui hui omplíem els carrers sentim exactament el mateix.
No sabem com acabarà tot açò. Ningú ho sap. Però hi ha una cosa que sí tinc clara: si algun dia la pública aconseguix alçar-se de veritat, serà gràcies a persones que, en moments molt difícils, van decidir no rendir-se.
I tal volta això és el més important de tot.
Que no ens facen dubtar ara.
Que no ens facen creure que defensar una escola pública digna és demanar massa.
Que no ens facen sentir culpables per lluitar pel futur dels nostres infants.
Perquè la pública no és un privilegi.
És un dret. I els drets només continuen existint mentre hi haja gent disposada a defensar-los fins al final!
#vagaindefinida #vagaeducativa #conselleradimissio #jofaigvaga
