Hi ha decisions que no es prenen només amb el cap. Es prenen mirant als ulls de qui més estimes.
Pense en les meues quatre filles. En el que veuen de mi cada dia. En el que aprendran no només del que els dic, sinó del que faig. I em faig una pregunta senzilla i incòmoda: el dia de demà, quan em miren i em pregunten com era l’escola que els va tocar viure… podré dir-les que vaig fer tot el possible per millorar-la?
No vull explicar-les que tot anava malament i que, tot i així, vaig continuar com si res. No vull contar-les que veia companys i companyes esgotats, desbordats, deixant-se la pell… i que vaig mirar cap a un altre costat. No vull dir-les que sabia que els xiquets i xiquetes mereixien més, però que no vaig fer el pas per por o per comoditat.
Vull poder dir-les una altra cosa.
Vull poder mirar-les als ulls i dir-les que, quan va arribar el moment, ho vaig intentar. Que no va ser fàcil. Que feia respecte. Que implicava renúncies. Però que vaig decidir no quedar-me quiet. Que vaig entendre que educar no pot ser resistir eternament, i que si volem una escola millor, algú ha de fer el pas.
Vull ser exemple de lluita, de coherència i de dignitat. No de resignació.
Perquè al final, tot això també va d’ells i elles. Del futur que els deixem. De l’escola que trobaran. De si aprendran que les coses es poden canviar o que cal acceptar-les tal com venen.
Hi ha una cançó de Ismael Serrano, Papá, cuéntame otra vez, que parla d’una generació que va lluitar per canviar les coses. Sempre m’ha fet pensar. Perquè, en el fons, tots voldríem poder contar alguna cosa així.
No una història perfecta. No una victòria assegurada.
Però sí una història honesta.
La d’algú que, quan tocava, no es va quedar quiet.
La d’algú que ho va intentar.
I és que, si som sincers, aquesta vaga també parla de tot allò que no es veu. De les hores que s’allarguen més enllà de l’horari. De les nits pensant com ajudar millor un alumne que ho necessita. De la frustració de no arribar a tot, per molt que ho dones tot. De la sensació constant d’anar tard, d’anar just, d’estar sostenint més del que ens pertoca.
Parla també de les converses a l’eixida de l’escola, dels silencis carregats, dels “no puc més” que a vegades no s’atreveixen a dir-se en veu alta. Parla de companys i companyes que estimen aquesta professió, però que cada dia la viuen amb més pes que il·lusió. I això no ho podem normalitzar.
Perquè educar hauria de ser construir, no resistir. Hauria de ser acompanyar amb calma, no sobreviure amb presses. Hauria de ser cuidar, i no acabar descuidant-nos nosaltres.
I també parla d’esperança. De la possibilitat real de dir prou. De mirar-nos entre nosaltres i entendre que no estem sols. Que quan fem el pas junts i juntes, deixem de ser individus cansats i passem a ser un col·lectiu que es mou, que es fa sentir, que defensa allò que estima.
No sé com acabarà tot açò. Ningú ho sap. Però sí que sé com no vull que acabe: amb nosaltres callats, resignats, acceptant que no es pot fer res.
Per això, quan pense en elles, en les meues filles, ho tinc clar.
Preferisc poder dir-les que vaig estar, que vaig participar, que vaig sumar.
Preferisc que vegen en mi algú que, quan va fer falta, va fer el pas.
Preferisc deixar-les eixe exemple, encara que el camí no siga fàcil.
Perquè algun dia, potser, seran elles qui hauran de decidir si callen o si lluiten.
I jo vull que, quan arribe eixe moment, recorden que el seu pare, almenys, ho va intentar.
