És molt greu el que està passant.
I no, no és una sensació. És una realitat.
Primer ens llancen una proposta de serveis mínims absolutament desproporcionada.
Una proposta que buida de sentit el dret a vaga.
Una proposta que ens obliga, en la pràctica, a continuar treballant com si res.
Ens queixem.
Ens mobilitzem.
Alcem la veu.
I aleshores arriba la “rectificació”.
Però no és una rectificació.
És una jugada.
Rebaixen la proposta.
La maquillen.
La fan aparentment més “raonable”.
I ara resulta que hem d’estar agraïts?
No.
Perquè el problema continua estant ahí.
Continuem tenint uns serveis mínims que condicionen clarament el dret a vaga.
Continuem tenint una administració que decideix quan sí i quan no podem exercir-lo.
Continuem tenint la sensació que, facem el que facem, sempre hi haurà una excusa per a limitar-nos.
I això és profundament injust.
Perquè una vaga no és còmoda.
No ho és per a ningú.
Ni per a les famílies.
Ni per a l’alumnat.
Ni per a nosaltres.
Però precisament per això existeix.
Perquè hi ha moments en què callar ja no és una opció.
Ens diran que és per l’alumnat.
Però l’alumnat mereix molt més que això.
Mereix centres dignes.
Mereix recursos.
Mereix temps.
Mereix docents que no estiguen esgotats de sostenir-ho tot amb el seu esforç personal.
El que estan fent no és protegir l’educació.
És protegir un sistema que es manté gràcies al desgast constant dels seus professionals.
I si ens acostumem a això, el pròxim pas serà encara més fàcil.
I el següent… també.
Fins que un dia ens adonarem que el dret a vaga ja no existeix.
I serà massa tard.
