Hui no és un dilluns qualsevol.
Hui, 11 de maig, milers de docents de tot el País Valencià ens alcem per dir prou. Però no un “prou” improvisat, passatger o fruit d’un mal dia. No. El que hui comença és la resposta acumulada de molts anys de cansament, de silenci, de resignació i de dignitat continguda dins de les escoles públiques.
Hui comença una vaga indefinida.
I darrere d’eixes paraules hi ha molt més del que alguns volen fer creure.
Hi ha mestres que arriben a casa exhausts després d’intentar atendre com mereixen trenta alumnes en una aula sense els recursos necessaris.
Hi ha professorat que dedica hores invisibles a preparar materials, adaptar activitats, escoltar famílies, gestionar conflictes, omplir burocràcia absurda i sostindre emocionalment alumnat que necessita molt més del que el sistema és capaç d’oferir-li.
Hi ha equips directius desbordats, orientadors saturats, especialistes insuficients i claustres sencers fent miracles cada dia perquè l’escola pública continue sent un espai digne malgrat l’abandonament institucional.
I també hi ha ràbia.
Perquè mentre nosaltres sostenim l’educació pública amb esforç, estima i vocació, massa sovint des dels despatxos només arriben titulars, propaganda i discursos buits que intenten maquillar una realitat que coneixem massa bé.
La realitat de barracons eterns. La realitat de centres amb infraestructures indignes. La realitat de temperatures insuportables dins de les aules. La realitat de l’alumnat vulnerable que no rep tota l’atenció que necessita perquè simplement no hi ha prou recursos humans. La realitat d’una burocràcia que ens ofega i ens roba temps per a allò verdaderament important: educar.
I encara així, malgrat tot, cada matí continuem entrant a les aules amb un somriure, intentant donar el millor de nosaltres mateixos perquè creiem profundament en el que fem.
Per això esta vaga no naix de l’odi. Naix de l’estima. De l’estima profunda cap a l’escola pública. De l’estima cap als nostres alumnes. De l’estima cap a una professió que mereix respecte. De l’estima cap a un model educatiu inclusiu, digne, humà i en valencià que sentim que està en perill si continuem normalitzant el deteriorament constant del sistema.
Ens han intentat convéncer que reclamar és exagerar. Que protestar és molestar. Que mobilitzar-se és polititzar.
Però hi ha moments en què callar deixa de ser responsabilitat i es convertix en complicitat.
I hem arribat a eixe punt.
Perquè quan un sistema educatiu sobreviu únicament gràcies al sacrifici personal dels seus professionals, alguna cosa no funciona. Quan el professorat sosté amb hores no reconegudes allò que l’administració no garanteix, alguna cosa no funciona. Quan cada curs ens demanen més, però els recursos continuen sent insuficients, alguna cosa no funciona. Quan es destinen més esforços a controlar el relat que a solucionar els problemes reals dels centres, alguna cosa no funciona.
I el més dolorós de tot és que molts dels qui prenen decisions sobre educació mai hauran de viure la realitat quotidiana de l’escola pública tal com la vivim nosaltres i les nostres famílies.
No veuran la mirada d’un alumne que necessita ajuda i no arriba. No sentiran la impotència d’una tutora que no pot dividir-se en vint necessitats diferents al mateix temps. No viuran l’angoixa de voler atendre millor i no poder perquè el sistema fa anys que va al límit. No entendran mai el desgast emocional que arrosseguem tants professionals que estimem profundament la nostra feina.
I, malgrat això, continuem.
Continuem perquè creiem en l’educació pública com una ferramenta de justícia social. Continuem perquè sabem que una escola pública forta és l’única garantia real d’igualtat d’oportunitats. Continuem perquè sabem que darrere de cada recurs retallat hi ha un infant que perd oportunitats. Continuem perquè sabem que defensar l’escola pública és defensar el futur dels nostres pobles, de les nostres ciutats i de tota una societat.
Per això esta vaga és tan important.
Perquè no va només de sous. Ni de condicions laborals. Ni de convenis. Va de dignitat. Va de decidir quin model educatiu volem deixar a les generacions que vindran. Va de dir clarament que no acceptarem que l’escola pública es convertisca en un sistema precaritzat sostingut únicament per la bona voluntat dels seus treballadors. Va de recordar que educar no és omplir expedients ni maquillar estadístiques.
Educar és cuidar. És acompanyar. És escoltar. És donar oportunitats. És construir futur.
I això necessita temps, recursos, estabilitat i respecte.
Hui comença una vaga indefinida i sabem perfectament que no serà fàcil. Hi haurà pressions. Hi haurà intents de desacreditar-nos. Hi haurà qui intentarà reduir esta lluita a una qüestió simplista o interessada.
Però nosaltres sabem la veritat. Sabem tot el que hem callat durant anys. Sabem tot el que sostenim cada dia. Sabem per què estem ací.
I precisament per això hui també és un dia d’orgull. Orgull de veure companyes i companys perdre la por. Orgull de veure famílies que entenen que esta lluita també és pels seus fills i filles. Orgull de veure claustres units després de tant de temps suportant en silenci. Orgull de sentir que encara queda gent disposada a alçar la veu quan el més fàcil seria resignar-se.
Perquè això és el que realment molesta.
No una vaga.
No unes pancartes.
No unes concentracions.
El que molesta és que encara quedem persones capaces de defensar allò públic amb convicció, amb emoció i amb esperança.
I sí, tenim cansament. Molt. Però també tenim dignitat. I hi ha una cosa més poderosa que el cansament d’un col·lectiu: la convicció profunda que el que està defensant és just.
Hui no comença només una vaga. Hui comença un crit col·lectiu per una escola pública digna, inclusiva, humana, de qualitat i en valencià.
I este crit ja no pensa apagar-se tan fàcilment.
