Com a mestre, com a pare de quatre filles precioses i com a director del CRA Benavites – Quart de les Valls, no puc ni vull mirar cap a un altre costat. El pròxim 31 de març no és un dia qualsevol. És un dia per alçar la veu, per dir prou i per recordar que l’educació pública no es toca, es cuida, es defensa i es dignifica.
Parle des de l’aula, des dels espais del centre plens de vida, des de les mirades curioses de l’alumnat que cada dia ens recorda per què fem aquesta faena. Però també parle des de la responsabilitat de qui veu com, massa sovint, es demana a l’escola que ho siga tot mentre se li dona cada vegada menys. Menys recursos, menys temps, menys mans. I així no es pot construir el futur que les nostres xiquetes i xiquets mereixen.
Parle també com a pare. Com a pare que vol per a les seues filles una escola viva, inclusiva, segura i plena d’oportunitats. Una escola on cada criatura tinga el seu lloc, siga escoltada i acompanyada. Una escola que no deixe ningú enrere. I això no és un somni ingenu: és un dret. Però els drets, si no es defensen, es perden.
La vaga del 31 de març no és només una protesta. És un acte de dignitat. És dir que no acceptem ràtios inassumibles que dificulten l’atenció real a l’alumnat. És dir que no podem continuar amb plantilles insuficients mentre creixen les necessitats educatives. És reclamar infraestructures dignes i segures, perquè els nostres centres no poden ser pedaços improvisats. És exigir respecte per la nostra llengua, el valencià, com a part essencial de la nostra identitat i del nostre sistema educatiu. És demanar condicions laborals justes per a qui sosté, cada dia, l’escola pública amb compromís i vocació.
No és una vaga contra ningú. És una vaga a favor de totes i tots. A favor de l’alumnat, de les famílies, del professorat, de la societat que volem ser. Perquè cada decisió que es pren hui en educació marcarà el demà. I el demà no pot construir-se des de la precarietat ni des del silenci.
Sabem que no sempre és fàcil. Sabem que parar implica organitzar-se, implica incomoditats, implica dubtes. Però també sabem que hi ha moments en què cal fer un pas endavant. I aquest és un d’eixos moments. No podem normalitzar allò que no és just. No podem acostumar-nos a anar sempre al límit. No podem continuar fent equilibris mentre el sistema es desgasta.
Per això, el 31 de març, hem de parar. No hem de parar només per nosaltres. Hem de parar per les nostres filles, pel nostre alumnat del CRA, per totes les escoles que, com la nostra, lluiten cada dia per oferir una educació de qualitat malgrat les dificultats. Hem de parar per defensar una escola que eduque en valors, que transforme, que cree oportunitats reals.
És moment de convidar a tota la comunitat educativa a sumar-se, a informar-se, a participar. A entendre que aquesta lluita és compartida. Que l’escola pública és un bé comú que ens pertany a totes i tots, i que només des de la implicació col·lectiva podem protegir-la.
El 31 de març no és el final de res. És l’inici de tot allò que estem disposats a defensar. I ho farem junts, amb convicció, amb esperança i amb la força de saber que estem al costat correcte: el de l’educació, el de la justícia i el del futur.
